Fa exactament un any, en aquesta mateixa columna, escrivia un article parlant de La grande bellezza i d’aquella darrera frase del film on, en paraules del protagonista, “tot és sols un truc”. Un any després, l’estrena a Itàlia de La giovinezza, la nova pel·lícula de Paolo Sorrentino, ha generat tantes expectatives que, sense anar més lluny, el magazín Libernazione.it publicava fa un parell de setmanes una particular i juganera entrada al seu portal web: un generador automàtic d’escenes sorrentinianes. Seguint l’estil del director napolità, amb protagonistes singulars, l’èmfasi d’una banda sonora peculiar, el guió concís i la importància d’unes localitzacions insòlites, una hipotètica escena digna de les seves pel·lícules es generava de nou una vegada rere altra clicant tan sols “refresh” al navegador. Com podria ser, però, un final cent per cent Sorrentino amb el Penedès com a rerefons? L’escena s’obriria, doncs, amb el primer pla de la càmera d’un fotògraf albí enfocant una torera negra de l’extraradi d’Alacant amb els ulls blaus i un tatuatge de la bandera LGBT al canell que, enmig d’una sessió per una revista de literatura, entrena amb l'espasa i el capot al bell mig del teatre romà de Mèrida mentre canta "C’est extra” de Leo Ferré. En l'escena successiva, mentre el fotògraf l’enfoca amb un zoom potent, la protagonista, que es fa anomenar “La finita oscura”, es neteja les borles del tratge de llums amb un raspall de dents Colgate i la fressa es converteix progressivament en una ària de Rossini. En un canvi d'espai sobtat, un pla progressiu ens presentaria de nou el fotògraf, fill de marroquins de Nador i amb una samarreta del Correbars d’Ordal, fotografiant un grapat d'homes i dones engalanats amb smoking mentre envolten dos artistes plàstics minusvàlids que, al terrat del Vinseum la nit de dissabte del Vijazz, suquen amb pintura els pneumàtics de les seves cadires de rodes i pinten un llenç blanc estirat sobre el terra amb traços concèntrics d'un estil Mondrian. Tot d'una, després d’un travelling aeri amb la Plaça de Santa Maria plena de gom a gom mentre litres de pintura regalimen d’una canonada com gotes de pluja fina, amb una veu reflexiva el protagonista xiuxiuejaria "-La realitat és l’infern dels idealistes". Després, tan sols una pantalla negra, el títol de "Fi" i la certesa que també el cinema és sols un truc.
(article publicat al setmanari El 3 de Vuit)
Comments