El Pla, 20 de juliol de 1936. Quan un camió ple d'homes armats entra al poble, dos germans juguen amb una baldufa al Carrer Solsona. Són fills de rabassaires i encara no saben que l'endemà aquell carrer passarà a dir-se Francesc Layret. El noi, entremaliat de mena, decideix seguir aquell camió atrotinat ple d'homes que semblen soldats.Al pas del comboi mig poble sembla enfurismar-se d'alegria i l'altra meitat, en canvi, amagar-se abaixant les persianes de casa. Al lateral del vehicle, escrit amb pinzell, una inscripció hi diu CNT-FAI. Els homes, que són de Sant Sadurní, s'aturen davant El Centre, seu del Sindicat Agrícola Cooperatiu-Unió d’Agricultors i epicentre del teixit social d'esquerres al municipi. Són rebuts amb crits d'entusiasme i diversos veïns se sumen a la comitiva fent via fins al Casino, el local social de les dretes; es tracta d'un edifici portentós, amb una sala de ball i diverses llotges. Els defensors de la República aturen el camió davant la porta del local i el sagal que jugava a la baldufa s'amaga rere una cantonada per espiar què fan. S'escolta, de fons, una cançó de jazz americà. Veu com comencen a treure taules de marbre, quadres, mobiliari i, fins i tot, una gramola. Es fa el silenci. Ho carreguen tot al camió, s'ho enduen tot al Centre i tanquen l’edifici, que no es tornarà a obrir fins el 1939. Dos dies després, el 22 de juliol i ja constituït el Comitè de Milícies Antifeixistes del Pla, aquells mateixos homes saquegen l'església i en cremen l'altar i tots els sants a la plaça, rebatejada Plaça Macià. Passats dos anys, el nano de la baldufa veu morir un pilot franquista caigut prop del Camp d'aviació de Cal Nadal. Seixanta anys més tard, aquell nen es converteix en un avi adorable que explica aquesta història al seu nét abans d'anar a dormir. Setanta anys després, malgrat que ell ja no hi sigui per veure-ho, el local del Casino es converteix en un bloc de pisos i vuitanta anys després el nét d'aquell marrec es lloga un pis a l'àtic de l'edifici, just on s'ubicava el galliner i on ara, assegut al seu despatx, ha escrit aquest article després que a mitjanit la veu d'Ethel Waters cantant "Stormy Weather" l'hagi despertat. Sortia del fons de la paret, com si hi hagués una gramola antiga amagada dins el fals sostre, allà on l'enyor mai no mor.
(article publicat al setmanari El 3 de Vuit)
Comments