Possiblement la tardor és un gènere literari en si mateixa, però una de les seves peculiaritats és que ningú desitja mai que arribi. Són moltes les persones que busquen allargar l'estiu com un xiclet, estirar-lo, combatre el pas dels dies, negar l'evidència del canvi de temps i endarrerir la lletania tardoral, per això cadascú assumeix la derrota i la fi estival d'una forma diferent, ja que l'arribada de la tardor no la marca el calendari, sinó un punt d’nflexióconcret: per uns no comença fins que les cantonades no s'omplen de parades de castanyes, per a d'altres no comença fins que no posen el nòrdic al llit, per a alguns altres no som a la tardor fins que no és de nit a les set del vespre, i per a nosaltres, com és el cas que ens ocupa, el tret de sortida tardoral és el ja tradicional dia d'octubre en el qual anem al cine disposats a veure la nova pel·lícula de Woody Allen.
La cita de cada octubre amb l'autor novaiorquès és ja una tradició més al calendari, comparable al Dijous Gras, la nit de Sant Joan o la manifestació de la Diada. Cada tardor, puntual com un rellotge, Woody Allen apareix a les nostres vides amb el seu fato anual i ens transporta durant dues hores al seu univers que mai no decep ni avorreix i que, també enguany, omple de principi a fi Dia de pluja a Nova York, la seva darrera obra. En aquesta ocasió, a més, la pel·lícula arriba amb polèmica: Amazon ha decidit no distribuir el film als EE.UU. a causa de les acusacions d'abusos sexuals a menors que la fillastra del cineasta ha fet sobre ell, per tant és fàcil aventurar-nos a pensar que per a un nombrós grup d'americans devots del cinema d'Allen, enguany la tardor no existirà. Aquest fet, lluny de ser un inconvenient, dota encara més de poesia aquest llargmetratge que ni de bon tros forma part de les grans obres del cineasta jueu però que, en canvi, significa segurament la seva millor pel·lícula des de Match Point.
Una comèdia amorosa profunda i plena d'encant
Ja fa alguns anys que, tardor rere tardor, la sensació podria ser que Allen ha decidit recuperar els esborranys de guió d'algunes de les seves millors pel·lícules dels anys setanta i vuitanta, per això en aquesta ocasió és inevitable no tenir la sensació que Dia de pluja a Nova York podria haver estat l'Annie Hall que no va ser, o el Manhattan que mai no es va arribar a rodar. Per sort, és clar. Com en aquestes dues mítiques pel·lícules, aquí la trama se situa en l'actualitat i a Nova York, però l'absència d'elements contemporanis és tan extrema que, si no fos per un parell d'escenes amb telèfons mòbils, podríem creure que la història succeeix als anys vuitanta. O fins i tot als seixanta. O als anys vint, que és on sembla haver-se enrocat el món ideal que el director de Vicky, Cristina, Barcelona pretén glossar i que, també, és l'època en la qual Francis Scott Fitzgerald va escriure El gran Gatsby, el personatge amb el qual Allen bateja el protagonista del seu film, un jove Timothée Chalamet que actua d'alter-ego del director i que torna a encarnar el paper d'home romàntic, sensible i idealista que havíem vist en Owen Wilson a Mitjanit a París, sense anar més lluny.
Argumentalment la història és senzilla: Gatsby, un estudiant de vint anys nihilista, torturat amb el seu present i que es comporta com un jove dels anys 20 del sXX –i no pas del XXI-, torna a la seva Nova York natal acompanyant la seva xicota de províncies, Ashleigh (Elle Fanning), una estudiant de periodisme caracteritzada com una ingènua que ha d'escriure un reportatge per la revista de la universitat. El que havia de ser un cap de setmana idíl·lic i ple d'activitats en parella, però, es converteix en tot el contrari, ja que més que unir als dos enamorats, la ciutat finalment sembla allunyar-los constantment l'un de l'altre en una concatenació d'infortunis que, en alguna ocasió, podrien haver estat millor resolts pel que fa al guió.
La fórmula de sempre que mai no falla
70 grams de diàlegs profunds, 20 grams de personatges dient frases dignes de wikiquotes, 5 grams d’acudits sobre jueus, 2 grams de campus universitari amb una gespa tan ideal que sembla que hi hagin de campar conills en llibertat, 3 gramets d’absència d'actors o actrius negres i aquells clixés tan allenians que, en cas d'absència, ens farien témer per la salut del director. Aquests elements indispensables de la “Fórmula Allen” es posen de manifest durant el dissabte en el qual Gatsby i Ashleigh haurien d'estar passejant romànticament per Nova York, un cúmul d'imprevistos per part d'ella obliguen al protagonista del llargmetratge a una mena de reclusió involuntària en si mateix, fent-lo matar el temps com pot mentre passeja durant hores i hores per la ciutat en la qual va créixer. La Nova York de Gatsby, però, és una Nova York estranyíssima, sense gent patinant amb skate, ni afroamericans jugant a bàsquet al carrer, ni repartidors de menjar ràpid amb bicicleta. Aquesta Nova York idíl·lica que Vittorio Storaro, en una direcció de fotografia espectacular, il·lumina malgrat la pluja, és el Manhattan que Allen enyora, la de la burgesia jueva fent festes de gala a casa seva, la dels artistes bohemis compartint espais de creació sense patir pel preu del lloguer o la dels bars d'hotel amb pianistes tocant sota una llum tènue. És en aquests escenaris, vagarejant com un badoc sota la pluja mentre la seva xicota el deixa plantat a tots els plans que ell li proposa, que Gatsby reflexiona sobre qui és, què sent i què n'espera de la vida, encaixant les peces del seu propi trenca-closques vital després d'una conversa final esplèndida amb la seva mare i arribant a la conclusió final que Noya York posseeix totes les respostes a les preguntes que torturen el seu desencís vital.
Això és Dia de pluja a Nova York. L'enèsim producte de la maquinària de producció en sèrie cinematogràfica del realitzador novaiorquès, fabricada sense la precisió d'un rellotge suís però amb la delicadesa d'un comiat a l'aeroport. En definitiva, una [última?] oda a la seva ciutat, és a dir, el retorn a casa de Woody Allen, als seus carrers, a la seva gent, als seus bars i als seus mites dels quals no vol despendre's mai. En realitat, de tots és sabut que la melancolia és sempre un paraigua amb el qual viatjar al passat, on mai no fa fred ni la pluja és molesta.
(article publicat al digital La Llança)
Comments