Per saber qui viu en una casa només cal observar-ne el jardí a peu de carrer, però per saber com es viu en aquella llar, el que cal és descobrir-ne el jardí del darrere. Vaig tardar més de quinze anys a comprendre aquesta frase que el meu avi va dir-me quan era petit, però aquests darrers dies de confinament m’ha tornat a venir a la memòria.
D’una banda, aquest cap de setmana hem descobert els balcons, terrasses, patis comunitaris o fins i tot safareigs amb rentadora inclosa de la meitat dels nostres amics i contactes a les xarxes socials; de l’altra, el boom de les videotrucades o connexions televisives amb gent confinada a casa ens està permetent descobrir espais sempre decorats amb una estanteria plena de llibres i algun detall estudiosament col·locat damunt les lleixes. Mai hi ha un Satisfyer que algú s’ha deixat allà, ni una diana amb la cara de Figo plena de dards, ni tan sols una trista catximba. És com si, tot d’una, les habitacions de treball o despatxos fossin aquell jardí del davant entès com l’aparador públic que ens projecta als altres i que cal tenir maquillat i cuidat, mentre que el balcó on bevem un quinto o la terrassa on fem ioga fos el pati del darrere, és a dir, el mirall sincer de nosaltres mateixos. Un reflex sense filtres del que sentim, en definitiva.
Que el jardí interior de les cases és una metàfora de la forma de viure dels seus propietaris ja ho va pensar fa més d’un segle Ramon Casas, tal com va plasmar en el seu Interior a l’aire lliure: un espai reduït a la intimitat de la família que tant pot ser un racó humil titllat de ‘safareig’ com pot ser, en canvi, un jardinet privat anomenat ‘eixida’ i convertit no només en l’extensió d’un habitatge, sinó de l’ànima dels propietaris que hi viuen. Un espai, en definitiva, destinat a ser justament el que el seu nom indica: una escapatòria secreta de totes les preocupacions, presses, injustícies o maldecaps amb les quals el món, des de l’altra banda de la casa -allà on dóna el jardí del davant-, ens bombardeja. Un refugi ideal en dies de quarantena com els d’ara, vaja.
Des de divendres passat he tingut l’irrefrenable desig de fer vida al jardí del darrere de casa meva, que per sort és una casa de poble construïda fa cinquanta anys precisament pel meu avi. Dissabte, mentre feia l’aperitiu, entre escopinya i escopinya vaig recordar que fins no fa gaire els catalans encara fèiem servir el verb eixir en comptes del ‘sortir’ tan habitual, igual com encara fan els nostres cosins germans valencians, rossellonesos o algueresos, per això em va alegrar corroborar que tant el verb com el terme ‘eixida’ provenen del mateix concepte: del llatí exīre, que vol dir ‘sortir’ i que és l’arrel etimològica de l’anglès exit. Per aquest motiu suposo que, amb escopinyes o sense elles, també tu en els darrers dies has tingut la necessitat de passar més temps a la teva eixida -o al teu terrat, o al teu balcó o al petit espai exteior que ofereixi casa teva- per mirar d’aconseguir, ni que sigui falsejant-ho lleument, el que tots busquem des que va decretar-se l’estat d’alarma: escapar sense sortir de casa.
Com nosaltres, també els dos protagonistes del quadre de Ramon Casas buscaven escapar, per bé que en el seu cas volien fugir del tedi i l’avorriment. A l’Interior a l’aire lliure, el geni barceloní mostra dos membres de la burgesia barcelonina asseguts al pati interior de la seva casa del barri Gòtic de Barcelona, però refugiats dins la penombra proporcionada per les persianes: a diferència de nosaltres, que ens hem passat el cap de setmana escapant-nos pel balcó amb la il·lusió d’abraçar la primavera, els dos protagonistes d’aquest oli datat de 1892 s’amaguen al reclòs familiar del jardí del darrere i reposen a l’ombra, durant una estona, lluny dels focus d’aquella vida burgesa dedicada a l’ostentació pública i la por del què diran.
Qui no deu saber què dir és la primavera, ja que a diferència del que passa a la cançó de Mishima, aquest cap de setmana vam ser nosaltres els qui la vam mentir. Divendres va acabar-se l’hivern i ella ben ràpidament va anunciar-nos-ho posant-hi el sol –sobretot dissabte-, però nosaltres, des de la penombra pública a la qual l’actualitat ens obliga a mantenir-nos, vam fer bondat i no vam omplir els parcs, ni les terrasses dels bars, ni els passejos marítims dels pobles amb mar: érem a casa fent vermuts virtuals a través d’una webcam des dels nostres espais interiors que hem compartit amb tothom mitjançant videotrucades, publicacions a Instagram o missatges de WhatsApp. Potser la primavera encara no entén on ens hem posat, com tampoc mai Ramon Casas no ho podrà saber, però el coronavirus ens ha permès transformar l’adjectiu interior del quadre dels seus burgesos en el terme exterior, ja que els confinaments al sXXI també tracten d’això: de fugir de casa sense moure’ns d’ella i d’entrar a les cases dels altres sense sortir de la nostra.
Comments